La Mola del Moro – Covalta

AVENTURA A LA MOLA DEL MORO

Feia temps que tenía que tancar una porta mig oberta. En aquell moment em vaig quedar com un nen petit a qui li prenen un caramel que just es comença a cruspir. Després de trobar l’accés a la Mola del Moro desde el barranc de Covalta, fent un ampli rastreig per part dels components del grup ara ja fa uns quans anys, vàrem tenir que abandonar l’ascenció doncs era massa tard i feia molt de fred. Des d’aquell dia una espineta es va quedar clavada en algun punt del meu ego i me l’havia de treure com fos. Per tant després de deixar la canalla a bon recapta, doncs no era una excursió per a ells, vaig anar en busca de l’entrador al barranc de Covalta desde la carretera que porta al Mas de Barberans. Sembla mentida com enganyen els records magatzemats en el cervell. El que semblava la parada d’oliveres que altra vegada havia servit d’aparcament per als cotxes, ara sols n’era una altre de semblant. Al començar a caminar vaig descobrir que estaba en un altre indret i per tant vaig tornar al cotxe per anar en busca del trencall perdut fins que vaig arribar al lloc en questió, sorgint de nou vells records ara sí ben contrastats amb la retrobada. Però hi havia una cosa que anava en contra meva, quelcom pel que els humans ens desesperem de vegades i ens posem histèrics i ansiosos perque no ens en adonem que no podem atrapar al temps per més que correm. Amb pas decidit i ment oberta a noves experiencies vaig decidir reptar-lo. Vaig cometre un error de principiant. En busca de la canal que s’enfila al sostre dels Ports tot m’era familiar, com si hagués estat allí mateix el dia anterior. El camí es perdia una mica en els plans d’en Xaco, però igual que la última vegada vaig conseguir trobar la marca de color roig sobre la roca, com la entrada a la nova dimensió. La pujada va ser dura i encisadora al.lhora. Poc a poc anava prenent alçada i consciència de la imponent muntanya al temps que semblava poder tocar els voltors que feia estona volejaven sobre meu. Fins i tot podía escoltar el suau frisar de les seves llargues ales dins l’eteri element i el so gutural, ves a saber el que s’estaven comunicant: posible presa a la vista … Molt prop del cim, en plena grimpada quasi em vaig topar amb dos íbexs que em fitaven atentament, més enllà un voltor que estaba aturat i era més gran que la cabra mare, emprenia el vol asustant amb el seu aleteig a les dues distretes ungulades.

Ja dalt la Mola del Moro, a 937 m., una perfecte atalaia des d’on divisava la històrica ciutat de Tortosa, desde temps inmemorials Dertosa, vaig sentar-me a reposar recolzat en la fita, marca de cota de nivell, per menjar quatre nous amb un troç de secallona i fer un traguet del most diví qui Baccus en el seu esplendor va batejar amb el nom de vi. Els corbs grallaven i un vent suau m’abrigava dolçament com els braços d’una mare envolten al seu nadó. El sol fet de no pensar amb res m’alliberava d’una càrrega que va donar pas a una gran pau interior. Una veritable exquisitesa per als cinc sentits terrenals. Van trencar aquest gloriós moment de pau unes extranyes emocions viscerals que m’anunciaven que sols quedaven tres hores de sol i ara tocava baixar de l’atalaia. De sobte em va envaïr una sensació d’inquietut. Anava sòl i el descens era perillós, quelcom em deia que no tenia que baixar pel mateix lloc. Vaig treure el mapa per valorar diferents posibilitats. La més sencilla era arribar a Caro i baixar fins al restaurant El Pou de les Neus, on desde la comoditat de l’escalfor d’una llar de foc mentres prenia una beguda calentona i reconfortant trucaria a la meva estimada perque em vingués a buscar. Alternativa sencilla, còmoda però egoïsta al mateix temps. La segona alternativa era seguir un camí de baixada més llarg, el camí de desferracavalls, que encara que el nom no era massa prometedor vorejava el fort pendent, però també sabía que m’agafaría la fosca probablement ja prop del cotxe, encara que si anava de pressa fins i tot podria arribar amb l’últim trenc de la posta de sol. La desició per tant ja estava presa. Vaig baixar de la Mola per encarrilar en direcció als bassis de la cova Caro i seguir fins al trencall on la desició ja no tenia punt de retorn: dreta als bassis de Caro i les antenes; esquerra camí de desferracavalls. Sense dubtar ni un segon vaig prendre el corriol de l’esquerra. Llavors, dins la inmensitat dels Ports i els seus pics escarpats de la vessant sud-est, vaig poder sentir-lo, estava per tot arreu, m’envoltava i m’acaronava. Mai l’havia sentit tant a prop, fins i tot vaig sentir un profund respecte i tantmateix em vaig sentir petit, … minúscul. Però jo formava part d’ell. I encara més em sentia el meu respirar, el meu bategar, el meu pols a les temples, la resposta d’un esforç continuat. Em va despertar de l’encanteri un xiulet que sorgia de dins la espesura del bosc. Un xiulet que ja feia estona que m’acompanyava com si m’anés guiant pel meu camí iniciàtic. I les vaig tornar a veure per segon cop, a la mare i la seva filleta. Saltant, brincant i fitant-me altivament. Va ser al cap d’una estona quan vaig veure al majestuós pare, lluint una imponent cornamenta. Van ser les cabres hispàniques qui van trencar la meva gran troballa, el silenci. I em van retornara la dèria de continuar fent camí. S’estava fent tard i aviat cauria la gelor amb tot el seu aplom tant aviat l’astre rei s’amagués a la meva dreta. En la baixada no vaig desferrar-me però si esgarrinxar-me. Les dues incondicionals em van seguir fins al trencall de Lloret-Covalta, o almenys és el que em van fer creure, doncs són sigiloses si els hi interesa i sols fan notar la seva presència quan volen. Jo anava més pendent dels senyals que d’elles, tot s’ha de dir. Era tanta la malessa que atapeïa el camí en certs revolts que tenia que focalitzar tota la meva atenció en fer malabarismes sobre un estret corriol i trobar la seguent marca roja, igual que un joc de pistes. El sol ja s’havia posat. Ara tant sols un tènue llustre em guiava en el meu descens fins que un cop a la fondalada vaig entrar en el món de les ombres que tot ho confón. La primera prova d’orientació encara amb un fi fil de llum conductor va ser més aball de la Portella de Caro, en una cruïlla marcada per la ‘uec’ amb molt d’encert, tot i que el vector que marcava la direcció de Covalta semblava tant sols apuntar a una parada de matolls. Intuïtivament vaig recuperar el sender més enllà d’unes alcines que m’invitaven a seguir. Entrant ja a l’últim barranc que conflueix amb el de Covalta, la dels masets abandonats i infinits marges ja derruits pel pas del temps, un sobtat soroll al meu darrera em va fer cridar i un flux d’adrenalina va inundar els meus vasos sanguinis, just el suficient per acabar d’espantar a un endormiscat ocell que aixecava el seu vol en un sorollós aleteig al destorbar-li la seva joca. Vaig perdre els senyals. Vaig retrocedir en busca de l’últim. Em vaig posar roba d’abric i el led que sortosament portava piles noves. Però vaig ser incapaç de trobar el seguent senyal. Les penombres confonien el terreny. Estava molt prop del cotxe, ho sabia, però era imposible trobar un baixador i encara amb un paisatge de tonalitats grises al meu davant vaig decidir emprendre la aventura de baixar barranc avall, saltant marges. No vaig descartar la posibilitat de tornar a un dels dos masets abandonats en el cas que hagués de pasar la nit al ras, però el meu ego era fort i em deia: la sortida està allà baix, sols has d’anar-hi, a casa t’espera una dutxa calenteta i un llit mullidet amb bona companyia. De sobte els marges es feien més alts i abundava més la vegetació que talment semblava que anés a entrar a les profunditats d’una gruta i la por em va fer recular marges amunt altre cop en un intent desesperat de trobar l’últim senyal altre cop, però ara ja era com buscar una agulla en un paller. No apareixent el maleït senyal de color roig vaig canviar d’estratègia, vorejaria per dalt la lloma seguint petits corriols segurament fets pels bous de Lloret, que sentía bramar en la llunyania, amb compte de no trepitjar els frescos regals que havien anat escampant per tot el terreny, en busca d’algun baixador. Així vaig anar recorrent tota la lloma que de color negre quedava ben retallada sobre un fons grisós quan els primers estels de la nit van apareixer al firmament. Com no volia impacientar als qui m’esperaven vaig enviar un missatge curt dient que m’havia entretingut i faria cap més tard. La meva intenció era encara la d’arribar al cotxe pels meus propis mitjans. Era hora d’empendre el descens de nou ja que estava arribant a la punta del morral, per tant vaig anar buscant el pendent més suau. La meva por era que en algun punt del descens em topes de ple amb alguna paret la qual no podria sortejar i la meva marxa es va alentir per la cautela del que xafaven els meus peus, la malessa que cada cop era més espesa, petits rocams que havia de desfer grimpant i un incipient cansament més provocat per la minvant motivació que em regalava el terreny a mode de lliçó que per les hores de camí. Feia estona que se m’havia acabat l’aigua, així que vaig prendrem l’última mandarina que em quedava la que era com un regal celestial. Ara amb renovada energía i sense contemplacions vaig embestir la malessa, arrosegant brins, esbarsers o romigueres, matolls, … talment semblava un senglar, fins i tot ajupit passant per tunels fets per la propia vegetació em va venir al cap quina fora la meva reacció si en n d’aquests minúsculs tunels em topava de fit a fit amb un especímen d’aquests. Almenys el meu olfacte m’indicava que no hi havia perill pel moment. Tot i que de l’indret d’on venia sentia el grunyir d’unes bèsties. Amb les malles totes esguinçades, mans, braços i cames més roges que blanques per les infinites esgarrinxades a les que ni tant se val prestava cap mena d’atenció em vaig aturar a descansar, atrapat per la pròpia malesa no podia seguir en cap direcció. Estava exhaust, tenia la gola i els llavis secs. I per la clariana que s’obria davant meu veia les llums dels masets prop d’on havia deixat el cotxe aquell mateix matí. Probablement a tir de pedra d’on era però atrapat sense poder tirar ni endavant ni endarrera. Va ser llavors quan vaig vènçer a l’ego i em vaig decidir a agafar el mòvil, comprovant que tenia una ratlleta de cobertura, i vaig marcar el 112. Em van atendre molt bé, vaig parlar amb un bomber que coneixia una mica la zona i em van demanar que no em mogués del lloc que seria més fàcil localitzar-me si estava quiet que donant tombs a la desesperada. Així que em vaig estirar al terra amb les cames damunt la espessa i baixa vegetació amb la motxilla fent de coixí i vaig redactar un altre missatge curt a la Rosa relatant breument els fets i comunicant que simplement estava esperant un rescat. Sorprenenment la seva tranquilitat em va envaïr de serenor, estava allí amb mi, podia notar el seu caliu i per una estona vaig disfrutar de la encara no freda nit amb llumetes til.lilants al meu est i infinitat d’estels com a sostre. Vaig començar a notar el fred i vaig recordar que portava uns guans a la motxil.la que probablement m’haguessin evitat moltes esgarrintxades però la questió es que ara em sentaven la mar de bé. M’havia de moure, era la manera de no sentir el fred. El bombers trigaven però quan arribessin l’accès era tan difcícil que com a mínim tenia que buscar una clariana per a facilitar-los la seva tasca de cerca. Llavors vaig veure els rotatius taronges, però sols una estona fins que van desaparèixer ràpidament en la negrura. Vaig seguir pujant lloma amunt com vaig poder, treient forces d’on podia, intentant sortejar les parets d’abric vegetal, grimpant petites roques. Tenia sed. L’aigualera de la nit m’havia xopat les malles i els guants. Vaig fer una xarrupada d’un dels dits del guà dret, era deliciós i refrescant la rosada de la nit amb gust d’herbes amargues com si fos una infusió. Em va sonar el mòvil, eren els bombers que em trucaven desde la emisora privada per comunicar-me que estaven just al barranc de Lloret, justament al meu sud, perque havien cregut convenient fer el rescat des d’aquella vesant, més suau que la de Covalta. Em vaig alegrar de sentir-los, però el que em deien implicaba pujar fins dalt la carena, ves a saber en quin punt, per tornar a baixar un altre barranc, tot camp a través i amb les forces ja minvades. Sense més dilació vaig continuar pujant. De sobte vaig notar l’adrenalina de nou recorrent les meves venes. No massa lluny sentia un sorollet esmorteït com d’animals bevent aigua i revolcant-se en el fang d’un toll. Poc a poc s’anava intensificant quan m’hi apropava més. I conforme m’hi atensava vaig poder destriar millor els sorollets per adonar-me que tant sols es tractava del brollar d’una font. Al.leluia !. Això va ser un regal diví, estava a les Fonts Amargues i podria fer un bon glop refrescant i proveir-me d’aigua que tot i el seu color tèrbol tenia un gust deliciós. Vaig sentar-me a menjar algunes provisions que encara em quedaven quan em van tornar a trucar els bombers per dir-me que s’estaven acostant al cim l’Espasí, ara a la meva esquena, des d’on probablement podriem establir un primer contacte visual. Els hi vaig donar la meva nova posició i em varen recomanar que si no veia la forma de pujar a l’Espasí que era millor que em quedes quiet a la font. Vaig fer un missatge curt a la Rosa per dir-li que ja m’havien posicionat sobre el mapa, qui em donava ànims dient-me que ja venien a per mi, els salvadors estaven a prop. Vaig dir-li que anés posant el cava en fresc. Finalment van aparèixer a la meva esquerra uns focus de llum allà dalt de la muntanya, en mig de la negre nit. Automàticament m’hi vaig encarar per fer-lis senyals amb el meu led. Haviem establert contacte visual i ara ens trucavem per decidir el seguent pas. Aniriem al nostre encontre tot sortejant obstacles, camp a través, per trobar-nos i desfer el camí que havien fet ells fins el 4×4 que ens esperava a Lloret. El primer contacte físic va ser amb l’Abraham. Semblava que hagués vist a un Déu. Em vaig alegrar molt de veure’l i ens vam encaixar la mà fortament. Després el seguia l’Àngel, talment com un àngel caigut del cel. Igualment ens vam encaixar les mans i em va oferir una beguda isotònica que en aquell moment era molt millor que qualevol cervesa ben fresca del món. Sense dilació, plegats vam anar en busca del turonet, l’Espasí, saltant i xafant matolls, buscant sempre el més semblant a un corriol i en quan menys em pensava ja estavem dalt des d’on vaig poder veure el barranc de Lloret. Ara haviem de trobar el baixador per on ells havien pujat. Sort de les llums químiques que portaven que a mode de balissa ens anaven guiant com les noves fites d’un camí traçat per ells. Ja havent saltat al tancat dels bous, dins d’una empinada tartera, vaig poder veure la llum taronja dels rotatius del cotxe de bombers. Ara haviem d’estar atents perque ells de pujada s’havien trobat amb uns enormes bous d’impresionants banyes i no les tenien totes. Tenien por que ens haguessin rodejat el cotxe però no va ser així, ells ja havien escampat la boira d’allí. Suposo que els hi feia més por a ells la nostra presència que no pas a nosaltres. Ves a saber tu que pensarien: tres tios amb leds en la foscor de la nit i un 4×4 emeten llums intermitents de color taronja, deuen estar sonats … Mai m’havia sentit tan còmode sentat dalt d’un cotxe. Semblava que l’aventura ja estava arribant a la seva fi. Ara mentre comentavem sobre el plànol llurs trajectories vaig començar a notar el cansament acumulat. Estava brut, cansat, esgarrintxat, esguinçat, però em sentia fenomenal i feliç i molt agraït de la gran tasca que els meus dos salvadors amb tota la seva vocació havient realitzat. Els vaig admirar. De camí cap al cotxe ens vam trobar als braus, sort que ja estavem dins el 4×4. Ens fitaven extranyats. l’Àngel va sortir, quelcom temerós, a obrir la porta del tancat per sortir d’allí i tornar-la a deixar ben tancada. Passavem per uns camins ben irregulars amb molts clots i anavem prou ràpids, semblava una especie de rally. Jo, pel darrera anava donant bots ensems amb les motxiles, els cascs, els anoraks. Seguint diferents dreceres que ens marcava el gps vam arribar a una zona ja familiar per a mi. Aviat estariem al cotxe. Per un moment em va semblar que no anavem pel camí correcte, però eren els estralls del cansament. No recordava que hagués pasat per alguns trams quelcom complicats per a un cotxe convencional. I finalment allí apareixia el cotxet, tot solet, al mig de la parada d’oliveres des d’on feia més de 12 hores havia fet una foto de les imponents muntanyes que s’alçaven a la vora. Em vaig despedir amablement i molt agraït dels grans profesionals després que em prenguessin les meves dades, no sense abans prendre nota de la referencia d’un dels millors gps de muntanya que em va recomanar l’Abraham. Vam sortir d’allí junts i a la rotonda de la Raval em van fer llums amb els rotatius i ens vam pitar quan ells trencavem cap a l’esquerra en busca de l’estació de bombers de Tortosa i jo continuava recte direcció cap a l’Ampolla. Em vaig sentir com un nen petit a qui un profesional, especailista en apagar focs, li deix el seu casc i la jaqueta de bomber al mateix temps que li regala un somriure. Gracies Abraham i Àngel per la magnífica feina que feu, segurament infravalorada per molts, i la gran vocació que comporta posant sovint en risc les vostres vides per a salvar les dels demés.

Joan Arqué. 15 de gener de 2012.